Primeres fotografies i curiositats de personatges històrics

Abans que existissin els famosos, la fama i el retrat, va existir un accident: una exposició fotogràfica tan llarga que va esborrar tota una ciutat sencera de la imatge, deixant per casualitat el primer ésser humà mai fotografiat. Aquestes són algunes de les primeres fotografies de la història — de gent, d'un rostre, d'un moment — i el que revelen, sense voler, sobre com era retratar-se abans que retratar-se fos fàcil.

El primer ésser humà fotografiat — per accident (1838)

Louis Daguerre va fotografiar el bulevard del Temple de París un dia qualsevol, amb una exposició de quatre o cinc minuts — el trànsit normal de vianants i carruatges es movia massa ràpid per deixar rastre, així que el carrer sencer apareix completament buit, fantasmagòric. Només una figura roman visible: un home aturat a la cantonada inferior esquerra, amb una cama recolzada en un calaix, mentre algú li netejava les sabates. Es va quedar tan quiet durant tant de temps — probablement sense saber que estava sent fotografiat — que es va convertir, sense proposar-s'ho, en la primera persona capturada per una càmera en la història. Mai es va saber el seu nom.

El primer selfie de la història (1839)

Robert Cornelius, un químic de Filadèlfia interessat en la fotografia incipient, es va col·locar davant de la seva pròpia càmera al pati del darrere del negoci familiar, va treure la tapa de l'objectiu, va córrer fins a situar-se a l'enquadrament, va esperar més d'un minut quiet, i va tornar a tapar l'objectiu. Al revers de la placa hi va escriure a mà: "The first light picture ever taken" ("la primera fotografia de llum mai presa"). No exagerava del tot — és, amb tota l'evidència disponible, l'autoretrat fotogràfic més antic que es conserva. La seva mirada lleugerament despentinada i la seva expressió insegura davant la càmera són, 180 anys abans d'Instagram, exactament els mateixos nervis de qualsevol persona fent-se una foto per primera vegada.

Retratar el poder: Lincoln davant la càmera (1863)

Cap als anys 1860, la fotografia ja era una eina política reconeguda — Abraham Lincoln va arribar a dir que un retrat pres per Mathew Brady, juntament amb el seu famós discurs a l'Institut Cooper, l'havia ajudat a guanyar la presidència. Aquest retrat en concret, obra d'Alexander Gardner, es va prendre el 8 de novembre de 1863 — just onze dies abans del discurs de Gettysburg, un dels textos més citats de la història dels EUA. És un dels pocs vincles visuals directes que existeixen entre la cara del Lincoln real i el moment exacte en què escrivia les 272 paraules que avui s'ensenyen a qualsevol escola americana.

Curiositat: els "fantasmes" que la mateixa tècnica creava

El carrer buit del Boulevard du Temple no va ser un cas aïllat — és una conseqüència directa de com funcionava la fotografia primerenca. Amb exposicions de diversos minuts, qualsevol cosa en moviment simplement no deixava prou petjada per quedar registrada; només el que era immòbil es fixava a la placa. Això va generar, sense que ningú ho planegés, un gènere sencer de fotografies amb carrers i places aparentment deserts en ple dia, i va alimentar més tard — ja amb exposicions més curtes però encara imperfectes — el frau de la "fotografia d'esperits" en l'era victoriana: dobles exposicions deliberades que feien aparèixer figures translúcides al costat de persones reals, venudes a famílies en dol com a prova de contacte amb els seus morts. Va ser un dels primers usos documentats de la manipulació fotogràfica amb finalitats comercials — el tema que cobrim amb més casos a l'article sobre fotos falses i manipulades.

Per què aquestes fotos continuen sent extraordinàries

Cap de les persones d'aquestes imatges sabia que estava inventant res — ni l'home sense nom del bulevard, ni Cornelius corrent cap a la seva pròpia càmera, ni tan sols Lincoln, que ja coneixia el poder polític d'un bon retrat però no podia imaginar que aquell en concret s'estudiaria 160 anys després. Comparat amb la facilitat d'avui — treure el mòbil, enquadrar, disparar, llest en un segon — cadascuna d'aquestes fotos va costar minuts d'immobilitat absoluta, química inestable i, en més d'un cas, pura sort. Val la pena recordar-ho la propera vegada que esborris una foto perquè no t'agrada com ha sortit.