Què pot veure l'ull humà en píxels

Hi ha un límit real, físic, a quant detall pot distingir un ull humà — i a partir d'un cert punt, exportar en més resolució no canvia res del que de veritat veus. No és opinió, és òptica: l'ull té un nombre finit de fotoreceptors a la retina, i un cop la mida de cada píxel a la pantalla cau per sota del que aquests fotoreceptors poden resoldre a aquesta distància, ja no importa quants píxels més hi afegeixis.

El concepte que ho explica: els "píxels per grau"

Els oftalmòlegs mesuren l'agudesa visual en cicles per grau — quants parells de línies clares i fosques pot distingir un ull en un grau del teu camp de visió. Un ull humà sa i jove, en condicions òptimes, ronda els 60 cicles per grau, cosa que en termes de píxels equival aproximadament a uns 120 píxels per grau de visió. Això és el que hi ha darrere del concepte "Retina Display" que Apple va popularitzar el 2010: no és màrqueting buit, és un càlcul real sobre a quina densitat de píxels, a una distància d'ús típica, l'ull humà mitjà deixa de distingir píxels individuals.

La distància ho canvia tot

Aquesta és la dada que més s'ignora: el límit no és només sobre la pantalla, és sobre la pantalla a una distància donada. Un mòbil es mira a 25-30 cm, així que necessita molta densitat de píxels (400+ ppp) perquè l'ull no distingeixi la graella. Un televisor es mira a 2-3 metres, així que amb molta menys densitat (40-50 ppp) ja resulta indistingible — per això un televisor 4K de 55 polzades no necessita, ni de bon tros, la densitat de píxels de la pantalla d'un mòbil per veure's igual de nítid a la distància a què de veritat el mires. Comprar més resolució de la que la teva distància de visió pot aprofitar és, literalment, pagar per píxels que el teu ull no pot veure.

Per què això importa per comprimir imatges

Aquí hi ha l'aplicació pràctica i la raó de ser d'aquest article: si puges una fotografia a una mida de visualització d'1080 píxels d'amplada, exportar-la a 4000 píxels d'amplada no et dona ni un bri de qualitat percebuda extra — el navegador la reduirà per mostrar-la, i el teu ull, a més, no podria distingir la diferència encara que no la reduís. L'única cosa que aconsegueixes pujant un arxiu innecessàriament gran és un temps de càrrega més llarg i més dades mòbils gastades, sense cap guany visual real. Això és exactament el que cobríem a l'article de mides per a xarxes socials: exportar a la mida real de visualització, ni més ni menys, no és una simplificació — és el que la mateixa fisiologia de l'ull permet aprofitar.

Llavors, la compressió sempre passa desapercebuda?

No — hi ha un límit diferent per a això, i és important no confondre'l amb el de la resolució. La resolució té un sostre d'utilitat (més enllà d'un cert punt, no veus més detall). La compressió, en canvi, si es passa d'agressiva, introdueix artefactes nous — blocs, taques de color, halos — que l'ull sí que detecta amb facilitat, precisament perquè són un patró diferent al de la imatge original, no més del mateix. Per això comprimir bé no és simplement "com menys pes millor": és trobar el punt en què ja no queda detall real que el teu ull pogués apreciar, però tampoc han aparegut artefactes nous que sí que notaria.