L'evolució de la web i el pes de les imatges

La primera pàgina web de la història, publicada per Tim Berners-Lee l'agost de 1991 des del CERN, no tenia ni una sola imatge. Era text pla amb enllaços subratllats, explicant què era aquest projecte anomenat "World Wide Web". Trenta i escaig anys després, una pàgina de producte d'e-commerce mitjana carrega més de dos megabytes només en imatges. Aquesta és la història de com vam passar d'una cosa a l'altra — i de per què, per a qualsevol que gestioni una web avui, el pes de les imatges continua sent la variable individual que més trenca la velocitat d'un lloc.

1991-1995: una web feta per a mòdems de 2400 bauds

Els primers navegadors gràfics — Mosaic el 1993, després Netscape Navigator el 1994 — sí que permetien incrustar imatges, però el context tècnic imposava una disciplina brutal. Un mòdem domèstic típic de 1994 transmetia a 14,4 o 28,8 kbps. Una sola imatge JPG de 100 KB, que avui consideraríem diminuta, podia trigar gairebé un minut a carregar a aquesta velocitat. El resultat: les webs de l'època feien servir imatges amb comptagotes, gairebé sempre en GIF de 256 colors (més lleuger que un JPG en gràfics senzills), i qualsevol fotografia real es retallava i comprimia de manera agressiva. L'estètica "pixelada" que avui associem als anys 90 no era una elecció de disseny — era l'única opció que l'amplada de banda permetia.

1995-2005: banda ampla, i la imatge deixa de ser un luxe

L'arribada de l'ADSL i el cable a les llars va canviar les regles. Cap a principis dels 2000, una connexió domèstica mitjana ja suportava centenars de kbps o més, i les webs van començar a tractar-se com a catàlegs visuals, no només documents amb enllaços. Amazon, eBay i les primeres botigues online van entendre ràpid que una fotografia de producte venia més que una descripció — i les pàgines van començar a omplir-se d'imatges sense que ningú es preocupés massa pel seu pes, perquè la banda ampla semblava resoldre-ho tot. Aquell optimisme va generar un hàbit que encara costa erradicar: pujar la foto tal com surt de la càmera o el mòbil, sense comprimir, perquè "total, ja no hi ha dial-up".

2007-2015: el mòbil ho canvia tot (una altra vegada)

L'iPhone, el 2007, i l'onada de smartphones que el va seguir, van ressuscitar el mateix problema dels 90 però al revés: ara la connexió tornava a ser limitada (3G, dades mòbils amb tarifes per megabyte) just quan les webs s'havien acostumat a pesar diversos megabytes en fix. La resposta de la indústria va ser el disseny responsive (el terme el va encunyar Ethan Marcotte el 2010) — que una mateixa web s'adapti a qualsevol pantalla — i, més a poc a poc, la idea de servir imatges de mida diferent segons el dispositiu, en lloc d'enviar la mateixa foto d'escriptori a una pantalla de mòbil que ni la necessita ni la pot mostrar sencera.

2015-avui: Google comença a mesurar la velocitat, i de sobte importa

El canvi més determinant de l'última dècada no va ser tècnic, va ser d'incentius: Google va començar a fer servir la velocitat de càrrega com a factor de posicionament, i el 2021 ho va formalitzar amb els Core Web Vitals — mètriques concretes com LCP (Largest Contentful Paint, quant triga a pintar-se l'element més gran visible, gairebé sempre una imatge) que afecten directament el SEO. De cop, comprimir bé una imatge va deixar de ser "bona pràctica" i va passar a ser una cosa amb impacte mesurable en quant trànsit rep una web. És la raó per la qual eines com aquesta existeixen: no és una moda de disseny, és que el pes de les imatges es va convertir en una mètrica de negoci.

Tendències d'imatge el 2026

Amb aquesta base històrica, això és el que es veu ara mateix, el 2026, en com es fan servir les imatges a la web:

• AVIF i WebP com a estàndard, no com a excepció. Fa uns anys, servir aquests formats exigia comprovar la compatibilitat del navegador amb cura. Avui el suport és pràcticament universal, i la pregunta ja no és "puc fer servir WebP?" sinó "per què continuo servint JPG per defecte?".
• Menys fotografia d'stock genèrica, més contingut generat o retocat amb IA. No perquè sigui més barat (que també), sinó perquè encaixa millor amb marques que volen una estètica pròpia en lloc de la mateixa imatge de gent somrient en una oficina que fa servir tothom.
• Formats verticals per defecte. El consum majoritari ja és mòbil, i el disseny d'imatge — per a xarxes, per a banners, per a miniatures — es pensa primer en vertical (9:16, 4:5) i només després s'adapta a horitzontal, al revés de com es feia fa una dècada.
• Càrrega diferida (lazy loading) nativa com a predeterminat. L'atributloading="lazy" del mateix HTML, sense llibreries, s'ha convertit en la norma per no carregar imatges que l'usuari mai arriba a veure.
• Pressió constant per reduir pes, no per afegir més resolució. Les pantalles continuen millorant (més densitat de píxels, més HDR), però la tendència real en producció web és la contrària del que es podria esperar: exportar més comprimit, no menys, perquè el cost de transferir dades i l'impacte en els Core Web Vitals pesen més que el guany visual marginal d'un arxiu una mica més nítid.